lullaby in black & white

Em maleireu els òssos, però he mogut l'adreça del bloc... El motiu: perquè n'he obert un altre, i m'és molt més còmode gestionar-ho tot des de la mateixa interfície. Finalment he escollit WordPress. És bastant exportable, cosa interessant en un futur. A més, tenia disponibles tots els noms de domini que necessitava, cosa que no passava amb Blogger. Com a contres, és prou pesat d'utilitzar el el CSS no és customitzable. En això Blogger li passa la mà per la cara. També em serà útil per tenir una openID coherent :) En tot cas, si no fos perquè Blogger no tenia disponible un dels meus noms, ara els tindria tots allà.

Dissertacions a banda, l'adreça del nou bloc, lullaby in black & white http://lullabyinblackandwhite.wordpress.com . Us demano que - ara que no se us en anirà del cap - actualitzeu els vostres enllaços, lectors de RSS i demés. Sé que és un pal, però us ho agraeixo per endavant. Per mi també ha estat dolorosa la mudança, he perdut pel camí tots els vostres comentaris a les entrades :(

¡

Alguns de vosaltres ja us heu vist esquitxats amb aquest vídeo del Youtube. Però és que és una gravació en directe d'una de les meves cançons d'Iron & Wine preferides. M'encanta poder veure com toquen els instruments, les cares que posen en cantar, o com fan l'slide amb la guitarra horitzontal.


Per compensar una mica de tanta pesadesa musical, us he posat la lletra de la cançó amb una traducció aproximada que n'he fet, tot i que ara que hi penso no tinc clar si això compensa o accentua la pesadesa. En tot cas la traducció m'ha costat molt i no està especialment ben feta; a favor meu només puc dir que la lletra és molt minimalista i costa molt de traduir, i d'entendre en un sentit literal. Que no vol dir que no emocioni.

Un altre conte. No és de l'estil cordelaciutat, aviso! Us agraïria molt especialment que em diguéssiu què us sembla, que el comentéssiu una mica. Entenc que les entrades musicals són avorridotes, però en aquesta m'agradaria comptar amb la vostra opinió (sincera!).

Nanuq l'esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.

Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d'ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.

S'han acabat els arbres, i l'aire s'ha fet més fred de sobre. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l'aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l'efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d'aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d'orella.

Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se'n va o se'n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure's pel bosc de petit, a través d'ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.

PD: La coincidència amb el nom de la pel·lícula Nanook of the North l'he descoberta més tard d'escriure això. Reconec que m'ha fet gràcia :)

Aquesta cançó l'he penjat ja - massa - vegades al bloc, però no puc evitar de tornar a fer-ho. He trobat un directe bo al Youtube, i continuo sense entendre com una sola cançó pot resumir tots els estats d'ànims possibles d'una persona, almenys els meus. A veure si algú m'ho explica.

I que per això encara fan més ilu! Aquí va el dibuix que em va fer la malena_sama  per errr Nadal. La petició era que fos de ninos monos, i aquí en teniu el resultat. És per estrujar-los!!!!

... per començar a sentir-me com a casa :)

Bé, això potser és exagerar una mica, però vaig arribar ahir a la Molina i, en un dia i mig, han passat una sèrie de coses que fan que el temps comenci a transcórrer d'una manera diferent. Una barreja entre quotidianitat i evasió que em fa sentit bé. Crec que és això el que busco quan vaig de viatge. I amb aquesta escapada laboral als Pirineus he descobert que anar de viatge és, sobretot, una actitud.

Ahir al migdia parlava amb el conductor de l'autobus. Em va estar dient els horaris, i, com que hi ha poca gent, vam quedar que se'n recordaria que jo a les 6 seria a la parada del supermercat, per baixar. Així ho vaig fer. Amb un petit detall... vaig oblidar la bossa amb el menjar que havia comprat al seient de l'autocar. Típic de mi i la meva memòria de peix, oblidar que duc alguna cosa en els dos minuts escassos que dura el trajecte i recordar-ho de sobte mentre veig com el bus s'allunya per la carretera...

Aquest matí, però, he pujat a l'autobús i el conductor ha rigut, mentre em preguntava que què caram havia sopat. M'havia guardat la bossa a la nevera de l'autocar! En arribar a pistes, he agafat algunes de les coses i he deixat la resta a la nevera, perquè no passejar-les tot el dia, i hem quedat que les recolliria en baixar. Que, per cert, m'ha deixat colar en tots dos viatges de tornada :) Després de tot el dia fent entrevistes i voltant -es veu se'n diu observació no participant - he començat a saludar gent pel carrer a qui ja havia conegut prèviament. No hi ha tanta gent que visqui permanentment a la Molina, i fins i tot he pogut assabentar-me d'alguna xafarderia.

A la tarda, l'incident sorpresa de la jornada. Jo estava esperant l'autobus, quan he vist que un paio em mirava. Anava vestit amb un anorac blau cel, i duia unes ulleres de sol rodones. Tenia la cara vermella, he pensat que deuria ser un turista anglès d'aquells que no deixen mai de beure, ni tan sols a la muntanya i esquiant. Aleshores, he fet un parell de passes enrera. Ell també, i ha rigut. N'he fet algunes al costat, i ha fet el mateix. Mirava, i ha dit alguna cosa en veu baixa que no he entès. M'he tornat a moure, i m'ha tornat a seguir. M'he atabalat, així que he anat al lloguer de material a parlar amb els “surferos” d'allà, per despistar l'home estrany. Els he explicat el què passava, i un d'ells m'ha dit que coneixia l'home. Ha descrit la seva vestimenta, i hem anat discretament a comprovar si era aquell, sense que ens veiés. I ho era. Es diu Pep, i no està massa bé del cap. Es passa el dia voltant en el tren – més tard m'ha dit que alguns revisors el deixen colar – i visitant les estacions d'esquí. Per allà tothom el coneix, i m'han assegurat que era inofensiu. T'imita, repeteix les coses i canta cançons, però poc més.

Ha arribat el bus, i hem pujat. En Pep ha saludat el conductor (aleshores m'he assabentat que es diu Toni). Ell li ha seguit la corrent amb paciència, i en Pep ha amenaçat en tornar l'endemà. M'ha cantat unes quantes cançons, i m'ha dit que jo era de Puigcerdà, que em coneixia. Ha cantat també cançons per al conductor, i per als hotelers del voltant. A la meva parada, he baixat, i m'he acomiadat. A les sis m'han trucat els “surferos” per si volia anar a fer una cervesa, però estava cansada, m'ha vingut més de gust fer un cafè al bar de l'hotel. A la recepció he estat parlant amb els recepcionistes, i un d'ells, que jo feia anglès, ha resultat ser suec. Són nou milions però últimament me'ls trobo per tot arreu. M'ha preguntat que què se m'havia perdut al nord de Suècia per anar-hi en desembre, i hem estat xerrant una estona.

Ara estic a l'habitació, escoltant la meva música i escrivint això, mentre intento assimilar que només fa un dia i mig que estic aquí, que encara és divendres. Estant de viatge, o tenint una actitud de viatge al costat de casa, els dies són llargs, el temps es multiplica, i les experiències s'acumulen. I, efectivament, crec que és això el què busco.

Aquest matí, he agafat les rodalies de Renfe... Ja tremoleu, oi? Encara us diré més: línia Barcelona – La Tour de Carol. Emoció al màxim! Com no podia ser de cap altra manera, el tren ha sortit amb tres quarts d'hora de retard. Mentrestant, els viatgers ens esperàvem. Alguns llegien el diari, d'altres un llibre, d'altres escoltaven música, i la majoria, simplement, meditaven. Jo mateixa he tingut temps per a pensar i reflexionar llargament, ja que el tren, passat Ribes, ha patit dues aturades en dos túnels, degut a talls en la tensió de la línia. I tanta reflexió, finalment, ha derivat en una idea. Tot això dels problemes a rodalies, l'AVE, es esvorancs... no pot ser casualitat. Ha de ser, en realitat, un pla pioner i revolucionari endegat pels nostres espavilats dirigents per afavorir la reflexió, la filosofia, i la cultura en general en tots els ciutadans. Ho veig molt clar: segur que les xifres de venda de diaris i llibres es disparen, i tant de rumiar amb la mirada perduda cap a les vies – buides – per on ha de passar el tren incrementen la creativitat més que no pas un augment en el pressupost d'I+D. Ho sé, pot semblar una idea una mica estranya, però n'estic convençuda. Per surrealista que sembli aquesta idea.. no ho és encara més la situació de les nostres infrastructures?

Avui he rigut en veu alta al metro. He vist aquest anunci d'una pel·lícula:


Evidentment, de seguida he pensat en tots els habitants que viuen més amunt del cercle polar àrtic, a qui, suposo, la pel·lícula no els semblarà especialment inquietant. Com que estava encuriosida, he buscat el tràiler:

Així van batejar l'esquiada del passat divendres, un dels dies més divertits en els últims mesos. El grupet: Oleguer, Andreu, Ferran, Arnau i jo mateixa.  Com a bons barcelonins, els tres primers i jo ens vam fer el propòsit de quedar d'hora i el vam incomplir, arribant a les pistes a una hora ben indecent: les 12h del migdia. Podríem culpar la parada tècnica a Ripoll per recollir l'Arnau del retard, però el quart d'hora que vam trigar de més no explica la resta d'hores perdudes pel camí.

L'esmorzar abans d'esquiar, intocable tot i el retard; els donuts i el cacaolat cortesia de l'Andreu i el Ferran bé que es mereixien una estoneta més. Tot i així, no faltaven ganes d'esquiar, i després que em fessin de cangur una estona tothom va anar un ratet a la seva: jo a fer blaves, i ells a mesurar amb un navegador de cotxe que el Ferran duia a la butxaca la velocitat màxima a què arribaven esquiant.Crec que van dir 85 quilòmetres per hora... Ens vam retrobar una estona més tard per a pujar junts fins dalt de tot de l'estació.

Últimament les bones notícies no sobren, i vaig baixar la meva primera pista vermella, així que he decidit que el descens es mereixia un quadret explicatiu:


I, si l'esquiada va ser fantàstica, ja no diguem el viatge de tornada. Interessantíssim debat sobre què és millor per als nens petits: una educació culta i catalana, deien alguns, o les pel·lícules de Disney deien (deiem) els altres. Tot això amenitzat per el nostre "showman", que va fer patents les seves dots entrenades en les sessions al Sing Star de la Playstation cantant durant dues hores un variat repertori musical, amb temes com "Cadillac Solitario", imitació del Tomeu Penya,  Els  Bobobops, les Tres Bessones, els Barrufets i "Nada de ésto fué un error". Un final brillant per un dia rodó. Encara ric quan ho recordo :)

Per cert, arran del debat de tornada, porto dues hores escoltant les bandes sonores de Disney: "La Bella y la Bestia", "La Sirenita", "Aladdin"... I tinc les cançons gravades al cervell. Fa por com ens marquen certes coses que experimentem de petits, inclosos els finals feliços que mai no passen a la vida real. Però això potser (potser...) serà un altre escrit. De mentres, continuo escoltant "No hay un genio tan genial".

Avui el bloc fa sis mesos. Potser és poc de temps per celebrar-ho, però sent inconstant com sóc em sembla més que suficient :) Així que avui toca una entrada una mica diferent.

La Núria i el Muhammad van caminant pels carrers animats i alegres del barri de Gràcia. És dissabte a la nit, i no fa fred tot i que l'hivern ja fa temps que s'ha instal·lat a la ciutat. La Núria camina ràpid, ha quedat en un dels seus bars preferits a les 12, amb un noi molt guapo i simpàtic: la nit promet.

De sobte, sent un cop al braç. Ha topat amb el Muhammad. Un altre venedor ambulant de flors. N'està farta, d'ells... qui dimonis en compra, de flors? I encara menys aquells clavells tan horrorosos! Si el noi amb qui ha quedat li'n regala una, d'aquestes flors, ho porta clar... S'apressa per arribar al bar; ho té tot calculat per fer una mica tard però no gaire, no sigui que el noi s'ho prengués malament. Dubta, un altre cop, sobre el nou pentinat que tot just avui estrena, però ja veu la porta del local i és tard per repensar-s'hi.

El Muhammad no s'ha adonat del cop. La seva visió està enterbolida pel cansament. Ha estat un dia llarg, avui. Ha començat a les 5 descarregant caixes al port, i a punt de tocar les 12 encara belluga. Però és l'aniversari del seu fill petit, que viu al Pakistan. Li vol enviar una pilota de futbol; l'últim cop que va parlar amb la seva dona per telèfon li va dir que jugant amb els altres nens del poble havien perdut la que tenien, i sap que agrairan aquell regal. Per això continua venent clavells, concentrat en què quan acabi el ram podrà tornar al pis a descansar per, l'endemà, comprar la pilota.

La Núria i el Muhammad continuen caminant pels carrers de la ciutat. Per a tots dos, la nit es presenta llarga.

Està en cursiva, però l'he escrit aquest matí als ferrocarrils. I just després he pensat que era una bona manera de fer el minianiversari del bloc. No sé què en pensareu, però quan d'aquí a 5 segons cliqui "Post to the blog" ja estarà fet.