Mudança blocaire
Dissertacions a banda, l'adreça del nou bloc, lullaby in black & white http://lullabyinblackandwhite.wordpress.c
¡
![]() | You are viewing Log in Create a LiveJournal Account Learn more | Explore LJ Culture Entertainment Life Music News & Politics Technology |
Iron & Wine, del disc In the reins
Una beguda més aquesta nit; mentre el teu cavall (semental) gris descansa / on roman embridat per tota la velocitat i fortalesa que té//Un petó més aquesta nit; d'alguna noia alta de l'estable / ella és com gràcia de la terra / quan tu estàs fet pols i amansit // Una altra cosa cansada; la lluna gris quan surt / quan el què tu vols del dia / et fa maleir mentre dorms durant la nit // Un regal més per donar; et podríem trobar estrès / com el teu corser embridat / enredat massa estret (d'estrènyer)i de massa llarg (com amb massa corda o fil pel voltant) com per lluitar.
Nanuq l'esquimal camina a pas lleuger per la neu. Fuig dels llums de les ciutats, dels carrers bruts, de la neu trepitjada, de les empentes per comprar al supermercat. No hi ha núvols al cel i el fred és intens, sap que és el moment de marxar.
Arrossega els peus per la neu. No ho fa per cansament, si no perquè li agrada el soroll que fa. Notar com la sola frega amb el terra, lliscant però sense patinar. Comença a córrer, i aixeca neu al seu voltant. Un parell d'ocells, que probablement ja dormien, enlairen el vol espantats. A mesura que corre el bosc es fa menys espès, i les estrelles comencen a treure el nas per darrere les branques. Això li dóna força, i les cames augmenten el ritme sense que ell els hagi donat cap ordre.
S'han acabat els arbres, i l'aire s'ha fet més fred de sobre. Neu a terra, i estrelles al cel. Res més. Ell, però, espera, sap que no trigarà. I, mica en mica, apareix. verd, blau, rosa, lila; colors que dansen pel cel, juganers i misteriosos. Primer tímidament i després amb convenciment, l'aurora boreal torna a fer brillar el cel polar. Inconscient de l'efecte hipnòtic i atraient que provoca, balla desinhibida. Els científics han volgut estudiar-la, mesurar-la, del dret, i del revés, i han publicat estudis i articles explicant perquè ocorre. Com sempre, han intentat reduir-ho a xifres i fórmules científiques. Però cap d'aquests raonaments explica tot el què ell sent quan la veu, i tots els secrets que li xiuxiueja a cau d'orella.
Una estona més tard, cobert de gebre, reacciona. Quan emprèn el camí cap a la ciutat, no sap si se'n va o se'n torna. Segueix el rastre que ha deixat, amb la confiança que té qui ha après a moure's pel bosc de petit, a través d'ensenyances acumulades generació darrera generació. Ara ja no té pressa, camina en silenci i lentament. Els seus avantpassats el retornen a la ciutat, on romandrà, intranquil, fins que torni a sentir que alguna cosa el crida.
... per començar a sentir-me com a casa :)
Bé, això potser és exagerar una mica, però vaig arribar ahir a la Molina i, en un dia i mig, han passat una sèrie de coses que fan que el temps comenci a transcórrer d'una manera diferent. Una barreja entre quotidianitat i evasió que em fa sentit bé. Crec que és això el que busco quan vaig de viatge. I amb aquesta escapada laboral als Pirineus he descobert que anar de viatge és, sobretot, una actitud.
Ahir al migdia parlava amb el conductor de l'autobus. Em va estar dient els horaris, i, com que hi ha poca gent, vam quedar que se'n recordaria que jo a les 6 seria a la parada del supermercat, per baixar. Així ho vaig fer. Amb un petit detall... vaig oblidar la bossa amb el menjar que havia comprat al seient de l'autocar. Típic de mi i la meva memòria de peix, oblidar que duc alguna cosa en els dos minuts escassos que dura el trajecte i recordar-ho de sobte mentre veig com el bus s'allunya per la carretera...
Aquest matí, però, he pujat a l'autobús i el conductor ha rigut, mentre em preguntava que què caram havia sopat. M'havia guardat la bossa a la nevera de l'autocar! En arribar a pistes, he agafat algunes de les coses i he deixat la resta a la nevera, perquè no passejar-les tot el dia, i hem quedat que les recolliria en baixar. Que, per cert, m'ha deixat colar en tots dos viatges de tornada :) Després de tot el dia fent entrevistes i voltant -es veu se'n diu observació no participant - he començat a saludar gent pel carrer a qui ja havia conegut prèviament. No hi ha tanta gent que visqui permanentment a la Molina, i fins i tot he pogut assabentar-me d'alguna xafarderia.
A la tarda, l'incident sorpresa de la jornada. Jo estava esperant l'autobus, quan he vist que un paio em mirava. Anava vestit amb un anorac blau cel, i duia unes ulleres de sol rodones. Tenia la cara vermella, he pensat que deuria ser un turista anglès d'aquells que no deixen mai de beure, ni tan sols a la muntanya i esquiant. Aleshores, he fet un parell de passes enrera. Ell també, i ha rigut. N'he fet algunes al costat, i ha fet el mateix. Mirava, i ha dit alguna cosa en veu baixa que no he entès. M'he tornat a moure, i m'ha tornat a seguir. M'he atabalat, així que he anat al lloguer de material a parlar amb els “surferos” d'allà, per despistar l'home estrany. Els he explicat el què passava, i un d'ells m'ha dit que coneixia l'home. Ha descrit la seva vestimenta, i hem anat discretament a comprovar si era aquell, sense que ens veiés. I ho era. Es diu Pep, i no està massa bé del cap. Es passa el dia voltant en el tren – més tard m'ha dit que alguns revisors el deixen colar – i visitant les estacions d'esquí. Per allà tothom el coneix, i m'han assegurat que era inofensiu. T'imita, repeteix les coses i canta cançons, però poc més.
Ha arribat el bus, i hem pujat. En Pep ha saludat el conductor (aleshores m'he assabentat que es diu Toni). Ell li ha seguit la corrent amb paciència, i en Pep ha amenaçat en tornar l'endemà. M'ha cantat unes quantes cançons, i m'ha dit que jo era de Puigcerdà, que em coneixia. Ha cantat també cançons per al conductor, i per als hotelers del voltant. A la meva parada, he baixat, i m'he acomiadat. A les sis m'han trucat els “surferos” per si volia anar a fer una cervesa, però estava cansada, m'ha vingut més de gust fer un cafè al bar de l'hotel. A la recepció he estat parlant amb els recepcionistes, i un d'ells, que jo feia anglès, ha resultat ser suec. Són nou milions però últimament me'ls trobo per tot arreu. M'ha preguntat que què se m'havia perdut al nord de Suècia per anar-hi en desembre, i hem estat xerrant una estona.
Ara estic a l'habitació, escoltant la meva música i escrivint això, mentre intento assimilar que només fa un dia i mig que estic aquí, que encara és divendres. Estant de viatge, o tenint una actitud de viatge al costat de casa, els dies són llargs, el temps es multiplica, i les experiències s'acumulen. I, efectivament, crec que és això el què busco.
Aquest matí, he agafat les rodalies de Renfe... Ja tremoleu, oi? Encara us diré més: línia Barcelona – La Tour de Carol. Emoció al màxim! Com no podia ser de cap altra manera, el tren ha sortit amb tres quarts d'hora de retard. Mentrestant, els viatgers ens esperàvem. Alguns llegien el diari, d'altres un llibre, d'altres escoltaven música, i la majoria, simplement, meditaven. Jo mateixa he tingut temps per a pensar i reflexionar llargament, ja que el tren, passat Ribes, ha patit dues aturades en dos túnels, degut a talls en la tensió de la línia. I tanta reflexió, finalment, ha derivat en una idea. Tot això dels problemes a rodalies, l'AVE, es esvorancs... no pot ser casualitat. Ha de ser, en realitat, un pla pioner i revolucionari endegat pels nostres espavilats dirigents per afavorir la reflexió, la filosofia, i la cultura en general en tots els ciutadans. Ho veig molt clar: segur que les xifres de venda de diaris i llibres es disparen, i tant de rumiar amb la mirada perduda cap a les vies – buides – per on ha de passar el tren incrementen la creativitat més que no pas un augment en el pressupost d'I+D. Ho sé, pot semblar una idea una mica estranya, però n'estic convençuda. Per surrealista que sembli aquesta idea.. no ho és encara més la situació de les nostres infrastructures?



La Núria i el Muhammad van caminant pels carrers animats i alegres del barri de Gràcia. És dissabte a la nit, i no fa fred tot i que l'hivern ja fa temps que s'ha instal·lat a la ciutat. La Núria camina ràpid, ha quedat en un dels seus bars preferits a les 12, amb un noi molt guapo i simpàtic: la nit promet.
De sobte, sent un cop al braç. Ha topat amb el Muhammad. Un altre venedor ambulant de flors. N'està farta, d'ells... qui dimonis en compra, de flors? I encara menys aquells clavells tan horrorosos! Si el noi amb qui ha quedat li'n regala una, d'aquestes flors, ho porta clar... S'apressa per arribar al bar; ho té tot calculat per fer una mica tard però no gaire, no sigui que el noi s'ho prengués malament. Dubta, un altre cop, sobre el nou pentinat que tot just avui estrena, però ja veu la porta del local i és tard per repensar-s'hi.
El Muhammad no s'ha adonat del cop. La seva visió està enterbolida pel cansament. Ha estat un dia llarg, avui. Ha començat a les 5 descarregant caixes al port, i a punt de tocar les 12 encara belluga. Però és l'aniversari del seu fill petit, que viu al Pakistan. Li vol enviar una pilota de futbol; l'últim cop que va parlar amb la seva dona per telèfon li va dir que jugant amb els altres nens del poble havien perdut la que tenien, i sap que agrairan aquell regal. Per això continua venent clavells, concentrat en què quan acabi el ram podrà tornar al pis a descansar per, l'endemà, comprar la pilota.
La Núria i el Muhammad continuen caminant pels carrers de la ciutat. Per a tots dos, la nit es presenta llarga.
Dilluns 7 de juliol del 2007.
Aquest és el meu nom en japonès, escrit pel Noe, un noi francès del camp.
A l'esquerra, hi ha un fil de llana que hem anat a comprar aquesta tarda amb l'Émilie, a la botiga del poble. Volem aprendre a fer mitjons, i la dona de la botiga, molt maca i simpàtica, s'ha ofert per ajudar-nos. Ho hem provat aquesta tarda, i la cosa està realment difícil! Fins i tot ens ha donat l'adreça de casa seva, per si volíem ajuda!
Ara toca una mica de marxa enrera, i explicar algunes coses d'aquest cap de setmana. Ben intens, per cert! Hem fet una excursió que ha estat una passada.
El dissabte al matí havíem quedat amb Gunard, l'home que ens ha organitzat la sortida i ens ha deixat la tenda. Ens ha portat fins a Dettifoss i Selfoss. Espectacular, el vent aixecava l'aigua de la cascada i ens esquitxava la cara. Dettifoss és una cascada molt potent, i l'aigua no cau suaument si no amb força i remoguda. L'aigua és de color gris, perquè porta sorra de les glaceres.
Després va començar la marxa. Des de Dettifoss i Selfoss comença a dibuixar-se un canó, que arriba fins al mar fent-se més baix. El vam anar resseguint, cada cop més i més espectacular. Color verd, cascades, rierols, un darrera l'altre. Vam haver de creuar un riu, l'aigua era glaçada i transparent. Quan els rierols arriben al riu, però, s'ajunten amb l'aigua gris de les glaceres. Hem vist també unes pedres gegants, els islandesos els hi diuen “trolls”. Després, esgotats, hem arribat al càmping.
L'endemà al matí, la cosa ha començat forta: més estrats de pedra que dibuixen hexagons en diverses roques, i en forma de cova. Després hem caminat per la cima d'unes muntanyes de grava volcànica vermella, una preciositat. Als peus, rodejats de pedres, com si fos un castell.
Abans d'arribar a Ásbyrgi, encara ens ha donat temps de travessar un mini-desert i resseguir un penyasegat, des d'on veiem ocells volant per sota nostre.
Ara mateix són gairebé la una i mitja, i estic esgotada, però, per primer cop en molt de temps, completament feliç. Escric a la llum de la finestra, és clar... des que vaig arribar, no s'ha fet de nit.


Sé que no fa massa que us vaig insistir que anéssiu al cine a veure Once. I potser vaig ser excessivament pesada, perquè si ara us torno a insistir - encara amb més convenciment - que aneu a veure una altra pel·lícula, m'engegareu a fer punyetes. Almenys, llegiu això:
| There is pleasure in the pathless woods, there is rapture in the lonely shore, there is society where none intrudes, by the deep sea, and music in its roar; I love not Man the less, but Nature more. Lord Byron |






